Mandelstam

"la mort d'un artista no és la fi 

sinó el seu darrer acte creatiu"

Ò. M. (en un article sobre Skriabin)

Com si saber l'escac i mat abans de començar no impedís jugar a això que és tot menys un final de partida... 

Vestit de frontera i temps, el seu, el poeta de soles gastades i Divina Comèdia portàtil a la butxaca, pagava el preu de ser tot just un Home. Com si amb això ja estés tot dit. 

No el van fer callar. Xiuxiuejava, movia els llavis talment ales, talment un vagabund la carcanada. No parlava sol sinó amb el món. Sóc tot just un Home, deia. I el féren artista de la gana de parlar. Llavors a cop de gàbia envolà el cor, envolà la noblesa i s'envolà tot ell com qui passa contraband per entre estepes i un silenci de mil ulls. 

Amb les soles gastades i una cara nova, insostenible, s'acarà a l’enemic. I l’enemic guanyà sense presentar-se, que per alguna cosa no tenia ulls sinó conques que són boques famolenques, boques vanidoses, boques joquèpucfer-hisilescosessóncomsón, dos-cents milions de boques arreu (podria ser la meva, podria ser la teva, podria ser la del veí). I les boques el mastegaren, sí, se l’empassaren, sí, però no podien les mandíbules amb el ritme del seu cor, malgrat tot. Ja fet hivern. Ja per l'estepa l'esperança guardava el silenci dins la pròpia ombra, els manuscrits en alguna que altra cambra. Vint-i-pico d'anys, en total. Vint-i-pico d'anys per, encabat, picant pedra a l'en-contra, a l'encontre, amb la boca petita però ferma, posar veu al quadern estora de la neu que s'ha plegat damunt el seu temps: Aquí ha viscut tot just un Home. Aquí, malgrat tot i, sobretot, malgrat un, aquí ha viscut un Home. 

I mentre la neu brillant pel sol feia de mirall, el fons en desglaç deixava entreveure alguna cosa incerta.

Alguna cosa que tanmateix no deixa lloc a dubtes.

Encara.