A mesura que avanço en la lectura d'un llibre prestat o que no és meu i, per tant, no puc posar-me a marcar les pàgines o a subratllar els fragments que trobo més rellevants, em veig obligat a refiar-me de la memòria i a certa esperança de que tornant enrere ho trobaré. I no. Això és el que em passa ara amb Los diarios de Emilio Renzi, de Ricardo Piglia. Era algo així com que els trossos que anem deixant i evitant durant l'aprenentatge són aquells als que, de fet, tornarem i ens acabaran donant l'especificitat que podem tenir, aquells que acabaran conformant la pròpia veu. Però mes ben dit. Retorno enrere per trobar aquelles explicacions, aquelles idees, que em semblaven brillants, dignes de diguem-ne emmarcar, de reprendre, però passo pàgines i pàgines i només hi trobo paraules i paper. No hi ha manera, és com si el propi llibre se les hagués empassat. Com si hagués previst una sentit diferent per a cada lectura que es faci. Que allò memorable cal que sigui irrepetible. En alguna ocasió arribo a plantejar-me si no serà que me les he inventat. Si, fet i fet, el llibre ja havia previst aquest post. "El presente es un futuro que viene a ser. La existencia [] es anticipación, afán de querer ser." (pg 80)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada