Del 'jo és l'altre' estant

I si: Jo és l'Altre: Tothom és l'Altre, que vol dir que l'Altre és ficció. O que ens perdem en falòrnies. Fòssils i herba.

-I si al veure-hi clar m'hi vens amb matisos: noi, fes-t'ho mirar.
-Si al veure-hi clar hi faig fum és per anar-hi cec.

A partir d'aquí:
Cal ser egoista, en el sentit que la pregunta sobre el Ser només adquireix sentit en primera persona.
Sí.
Però no n'hi ha prou.
Perquè:
Al mirall: sóc o esdevinc?
 I si sóc, el que mira o el que veu?
I així de l'anar al venir: l'esdevenir, un anar fent...

(Que, si se'm permet la broma: la meta de la metafísica rau en la pròpia física).
(De la mateixa manera la meta de la literatura rau en el pensament. I punt.)
(Punt en el sentit que resseguint els punts es sent figura)
(L'equació diu que tota figura és també fissura d'una altra cosa)

El pensament (que és lladre i policia, el Jo en dansa continua, i que, per tant, es creu etern) ho té clar: per a no morir, escriure: posar punt final només en cas que s'aconsegueixi contenir una idea (allò que Domènech Ponsatí en diu: tan bon punt, punt final).

Pel pensament, doncs, el camí no és més que un conjunt de punts i a la vegada la seva raó de ser.  De punt en punt, pot fer-se la pròpia pel·lícula, que és la seva manera de repostar. 

De vegades, però, allò que pel propi pensament significa cavalcar de fotograma en fotograma
-i així filar el fil d'Ariadna-,
pel dels altres significa tan sols tenir al davant un pesat.