El meu cos i jo som persones diferents. Acluco els ulls: la ment s'eixampla, s'escampa, lenta com la mel freda dels dies. Sento mareig, nàusees, negre vertigen. Em sento, per un instant, profundament arrelat al desarrelament de la vida. Una quieta tremolor em batega al cap dels dits. És la vida? Vull palpar-ne el goig. Enduts pel desmai d'un vent anònim, el temps travessa l'instant de cap a cap, en la foscor. Abans, ara, després. L'any que ve. Obro els ulls, em miro les mans, me les vigilo. No sé si encara sóc aquell, no sé si encara el meu cos m'acompanya.
De vidre
Tot tremola a la mà morta, mà morta
del vent que vessa llum de cafè fred,
tot cau i es trenca l'ull de l'ara, l'ull
de vidre que em llueix esbocinat,
als dits. Clava'm la culpa del reflex,
crema'm la pleura, encomana'm el món
que t'enlluerna sense haver-lo vist.
Paraula
Les ales tornen, vénen de la por,
i els ocres crits de les branques rebreguen,
entre salvatges remolins de llum,
el ronc d'aquest silenci geperut.
(CARLES DACHS, 'A dalt més alt')
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada