Cràtila en barra

No sé si el nom és/fa la cosa. En tot cas es tracta d’un no saber actiu, burxador, gratificant. Però endinsem-nos una mica en l’art de picar l’ham. Per una banda, perquè hi hagi la cosa (i ja no diguem per dir-la), perquè existeixi el món “tal com el coneixem”, cal un consens ordenador de la natura, atòmica i no, que ja és una manera d’anomenar. Per a poder dir cal algú que pugui dir, i que em implica un ‘ser’ previ. Com pot algú ser sense posar-se nom (el pensament que es pensa a si mateix, al que li posem el nom de consciencia)? Com formular cap afirmació i,  alhora, com poder deixar de formular-la? És en aquest sentit que per a un servidor aquest text corrobora. Cap conclusió mes enllà del propi procés [I aquí la cosa prendria tints polítics…]. Aquí el risc de preterició és a flor de mot i el de saberut palès. Per altra banda, si el nom no és la cosa significa que hi ha alguna cosa més enllà que resulta inaccesible però que, en canvi, però podem anomenar, a la manera del Noumen kantià, però també com una pastanaga a la que perseguir. Res nou. 

D’alguna manera, tot plegat és com plantejar-se per enèssima vegada l’interrogant de si va ser primer l’ou o la gallina. Com preguntara-se si la porta és l’obertura o el tros de fusta, com decidir quina és la cara primigènia i ver d’una porta. Jo optaria per quedar-me amb la frontissa, amb la subtil música del grinyol. Frontissa que batejaria amb el nom de Cràtil i que vindria a ser alguna cosa així com: Allò verdader va i ve com la sang bategant oculta dins nostre (i, en canvi, és saviesa palpable diàriament pels ossos). Perquè quan la carn s’enceta, allò que en brolla ja no és només sang sinó ferida, ja no en surt allò verdader (com si pogués sortir -la trampa dels mots!-) sinó engranatge, llenguatge, paraules, en el sentit de Nomen est omen, (el Nom és auguri, en tant que possibilitat, que no destí) però no més. Les beceroles, en successió. Tristes engrunes de pa que condueixen al bell mig de la selva del cap. I no és poca cosa.

…Si la cosa remet a alguna fe és únicament a la del sant tornar-hi….

Res nou.

De vegades, però, hi ha paraules que fan rotllana al voltant de la ferida per a ballar-hi el mantra: la veritat de la sang regala com un penjat de la ferida… la veritat de la sang regala... mentre la crosta ja comença a quallar, para la taula, fa rotllana. 
[La sang són estadis...]