De la sèrie 'calaix de sastre' (Esborrany a mode d'un recordar futurible)

   

De la font que raja de set de no

poder més. De la set intacta

i de sentir-la: la veu 
desfeta aigua.

Riu.

Tu.

Vedat al delta del temps.
          

Tu, que ja ets la tarda

del fruit caigut a besar

el cel d’humus, petja.

Tot tu meandre ja, mirall

on descalçar la mirada,

a l’encesa

–pel riu

sallant encara–.

Amb els ossos del vent, ecos. 
Sota l'estesa d'estels, sudari. 

Tu.


I ja al riu
–per l’argent que hi vetlla–

se’ns ofereix la lluna, Ofèlia

de tots els goigs, cel

de posta que muda el verd, roig.