Dominical (Del versus vers el vers estant)

 

Oh remor del real Misteri, tant en boca de tothom,

quina dentadura afiles?

Perquè pares la taula a la boga de noves paraules 
de sempre com liberté, égalité, fraternité!?

Com goses calçar noms com 'llibertat' sempre per oprimir, 
sempre de cara el sol del sud, tu que cagues i folles com tots nosaltres
en la teva condició de mirall i ombra?
(Oh Misteri, tu que em fas histèric em fas parlar 
de "tu" i "nosaltres" quan tu i jo ja ens entenem...!)
Que en la teva condició de nansa, Misteri, 
bífid d'ham i peix, l'altura de mides et serveixi per mirar 
de no fer patir ningú, ningú, ningú. 

Oh lalà! Misteri, allà on tu dius: "l’Home i el llop,

el mirall i l’ombra, segons l'ús que se'm dóna", 
i que si de cas són l'anar i venir-ne els qui fan via,
jo et dic: sí, tota la raó, però veies

que a força de complicar-te, publicitant la poca vergonya, 
no esdevinguis la teva pròpia autopista a l'hivern.
Així les coses, les raons queda-te-les. I adéu. 

Així les coses, oh Misteri, fot el camp, deixa en pau la pau.

I si vols l’esmena jo mateix te la dono:

la teva tasca humil; abonar el jardí i declinar

que, en matèria de pomes, es tracta de menjar:

Viure i deixar viure i posar un guaita 
a la memòria, que no deixi de cavar.

       
(Així les coses: que el "tothom ho sap i és profecia" 
pugui voler dir tota una altra cosa,
que el 'ser de pa i calbot' sia tota una altra cosa
i el vers, sempre a punt de calbot.

I així les coses: el vers 
-esparracat, sobretot- un versus 
a l'en contra a l'encontre, cavant, llaurant

(les mans, i allò que duem entre elles, dant-se)).