-I si “Hi ha una meta però
no un camí. [i] Allò que anomenem camí és indecisió”, escriu Kafka. I “naufrago en
l’ésser”, escriu Vinyoli, i etcètera: 1) Transcendir, en tant que promesa,
tururut. (Diguem que si la promesa és el mar no ens escau l'horitzó sinó la platja...), i 2) Escriure-ho, una forma de preterició. Diguem que aquí la fi de ser és sobretot estar (i algun que altre
subterfugi dels baixos sentiments), un estar subjugat a l’escriptura, que és
mirar de ser en un estat menys constret (ja saben: subllums i submóns, i etcètera). I si el 'ser' ve donat de dins i l''estar' de fora, del ser a l'estar; un dir. Així les coses, valgui aquí l’escriure per tot allò que em sub sua.
***
-De la mateixa manera que l’Home inventà Ixtab, Déu moldejà l’Home per, de tant en tant, poder-se suïcidar.
***
-….La propia medicina, el refrán “dime de que presumes y te diré de que careces” como preterición, esto es, cuando viene en forma de: dime de que presumes y te
diré quien eres…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada