Preludi i fuga com a estat constitutiu

   

Penso: preludi i fuga com a estat constitutiu. Que la diguem-ne Eternitat no és aliena a les èpoques sinó que s’alimenta d’elles (i, al seu torn, les tenyeix amb el propi alè). Res li resulta aliè, en el sentit que res resulta aliè a l’Home (al Sapiens).  Tampoc allò que no sabem. Penso. Se m’acut que això és degut a tres motius: 1) el ‘no saber’ pot ser un ‘no saber encara’ i, per tant, un ‘estar per venir’, és a dir, un tema de mera perspectiva o de vessant diguem-ne històrica. 2) Si no ho arribem a saber mai, es tracta d’un no saber que dóna mesura de l’Eternitat. 3) Sens dubte en restarà de tot plegat el dubte, que resulta en ell mateix matèria constitutiva de l’Eternitat, i que condueix a un 4art motiu que és de fet causa i efecte, i que tan es pot vestir de ciència per dir que 'L’Eternitat és un invent de l’Home', com de religió per afegir que 'el fet que l’home inventi Déus no implica que l’Home no pugui ser un invent de l’Eternitat'. Jo aquí demano téntol, i que es posin d’acord. Però, què vol dir posar-se d’acord? I és aquí on el relativisme es revela potser com una argúcia de l’eterniment.  Però ei: si l’Home és un eterniment que està per venir però que es va fent i que, ei, demà, sempre demà, la veritat, ja cansa. Un cansament que, tanmateix, constata.

[L'honestedat aquí es parteix entre la diguem-ne ànima i la vanitat del fer-ho bé (contant que una no formi part de l'altra)]

***

Voldria un retorn a la cosa d’Homer i companyia, a una poesia des d’on vessar pensament i àmfora que versi sobre l’estat de la nació de casa meva i de la de tots. Sense oblidar l’aut prodere aut delectare d’Horaci però oblidant quan convé els Ismes que diuen com t’has de fer la casa, i mirant també de remembrar les pròpies contradiccions, hipocresies i pretericions. Un retorn que és un anar, un retorn que s’abeuri a allò de que “tal vegada un dia l’Home, cansat de preparar, explicar, convencer, arribi a escriure només aforísticament" (Samuel Johnson -segons Carlos Castilla del Pino-). Un anar a la manera d’un entrenador oh la la, on l’èxit és de tots i el fracàs només de l'escrivent de torn. I si t'he vist no me'n recordo.