17 de febr. 2016

(work in progress)


La gràcia de la matemàtica (i de certa bona poesia) és que funciona com un poema a l’inrevés (com a contrapoema, diguem), on el misteri ha de quadrar. Al misteri no s’hi va sinó que se'n torna, i se'n paga el preu (aquí la filosofia -en un sentit exacte- equivaldria a crítica literària). L’instant de trobada és el poema, que en el cas de la física/química esdevé fenòmen. I al mateix temps esdevé una taxonomia d’allò que la moldejat, esdevé una posada en escena del misteri. És com el buit dins l’aire que permet la música. L’obra no és l’obra, en el sentit que posar nom ja és sant tornar-hi. És en el procés on s’escau l’obra, més que no pas en la neu morta del paper. I aquí dependrà de si el lector es pren el llenguatge com a fi o com a mitjà. Si al tall polit de la sola de les sabates s'hi arriba anant-hi o tornant-ne.