Del diguem-ne aforisme de Kafka: “Creure en
el progrés no vol dir creure que ja hi ha hagut un progrés. Això no seria una
fe.”, el que em porta de corcoll, el que em segrega, el que em fa de frontissa
i per tant no saber cap a on tirar, és el segon ‘no’.
a)
Anem a pams. A la primera
frase un hi llegeix: El progrés no té perquè remetre a un devenir històric. L’esperança no té perquè anar de braçet amb l’estultícia; es tracta doncs d'una esperança desesperada, casi podriem dir que fora d'allò humà. En què consisteix aleshores el progrés?
Anem a pams.
A nivell
diguem-ne social: La promesa d’un futur construit sobre el present?
A nivell
diguem-ne psicològic: un devenir del propi jo individual? O és de fet una lliçó
sobre el passat, que ens parla de com seràn les coses en un futur i que, per
tant, la idea de progres és necessàriament una il.lusió? (O, com escriu Juan
Tallón: “El pasado no pasó, pero pasará,
seguramente. A menudo viene del futuro, y eso lleva su tiempo”?).
Una mica d'ambdós i remena remena que la panxa sona?
És el mateix progrés el primer que s'enuncia i el segon? Sona com que quan un hi va l'altra ja en torna i en canvi ens fixem només en l'estat de la sola de les sabates.
D’una banda tenim que: una
cosa es creure en el progrés i l’altra –que pot coincidir o no*- que hagi
existit (El fet que existeixi no implica que hagi d’haver
existit abans en el devenir històric)
Depen de si el lector s’identifica
amb el “creure” o amb “no vol dir creure”.
També caldria aturar-se en el mot "història", però aquí tiro milles que sinó no avanço.
Es a dir: la diferencia entre ‘creença’ i ‘fe’.
Un creure que és fe perquè no
s’ha vist. Un creure que és creença perquè si que s’ha vist.
Quina diferencia hi ha?
El tema doncs recala en la paraula
fe, que avui està vista com a pejorativa, s’associa a cert estultisme i
ingenuïtat i, per tant, dins de la frase “creure que hi ha hagut un progrés”, podria funcionar com a part de l’engranatge amb certa naturalitat.
Mal d'època o propi?
Nomenclatura, nomenclatura!
El fet de que hagi emprat tota aquesta giragonsa per arribar a això, el fet d'entrar en l'assumpte a través de la negació i no a través de la fe, estant tant evidentment relacionats com estant, ve deu voler dir alguna cosa.
***
b)
Anem a pams.
En primer lloc, la
primera part de l’enunciat “Creure en el progrés no vol dir creure que ja hi ha
hagut un progrés” condueix a preguntar-se per la paraula ‘fe’ de la segona part de l'enunciat.
Què significa aquí la paraula 'fe'?
Quin creure és una fe i quin no ho és?
Creure que ja hi ha hagut un progrés
no podria ser també una fe? Partint de la base que en relació al progrés –a nivell sobretot
diguem-ne espiritual- la Història (els seus fets) respon la qüestió amb un no sostingut,
ve podria doncs ser una fe, en el sentit pejoratiu que avui en dia tot sovint se li
atorga al terme. En una primera lectura, la segona part de l’enunciat em
remetia a això. És sabut que la meitat del mal prové de no saber llegir, i l’altra
meitat de no saber asumir allò que s'hi llegeix.
Així les coses, tirem de la saviesa de l’etimologia,
on s’ens diu: ‘Fe’, del llatí fides,
lleialtat (que al seu torn es vincula a l’arrel indoeuropea ‘bheidh’,
assessora, confiar, persuadir).
Així les coses, podem entendre que la lleialtat de la que se’ns
parla no prové d’allò que ja ve donat i que cal mantenir sinó d’allò
que cal que es doni, del que cal a seques (al marge de la història, potser fins i tot al seu pesar). Aquí la promesa no funciona com a colador de tòpics,
hipocresies i pretericions. La fe esdevé aquí, en certa manera, una ètica.
[Potser sempre ha estat així i ho hem oblidat, desconegut de tant sentit, immemorial.]
[Potser sempre ha estat així i ho hem oblidat, desconegut de tant sentit, immemorial.]
I bé, hi ha una conclusió que, hagués previst o no Kafka tot
aquest entramat personal, resulta similar: allò que es ven com a vida
saludable és, casi sempre, pura i simple neurosis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada