17 de febr. 2016

De la serie: les possiblitats

   
De la sèrie títols possibles: El eco y el alfabeto, Les iardes de Wittgenstein, La pedra a la sabata. 
  
***

I si ve la inconsistència, a força d’insistir, perveserant, consistent, a confirmar que “la suma, altre cop, torna a ser zero”?. I si som rates de laboratori d’alguna cosa vinguda o per venir, i que avui anomenem Misteri? Eh!?

***
Les possibilitats, imaginades com a motor d’una vida dins les moltes vides que vivim, una etapa que va de la descoberta de la por i el desig i als seus intents de sublimació i domesticació, de l’encaix del desencaix que qui més o menys tothom a sentit en pròpia pell, fins a la por i el desig com una part més de la vida on cal prendre decisions per a seguir vivint. On cal deixar la ramadura de la copa de l’arbre per escollir un camí brancal on fer via, com si algú digués: moriré però proclamo i afirmo, aquí i ara, que l’amor que ara sento, que el fet d’afirmar-lo, jo com a ésser finit proclamo, aquí i ara, que sóc, i si aixo no és el fruit de l’univers que vingui Déu i m’ho digui. Una afirmació, un gest que, pel fet de construir-se sobre al mort, va més enllà, resulta etern, sigui el que sigui que vulgui dir aquesta paraula. Una etapa, deia, de pells fines i sedassos, de certeses i incerteses com a cares de la mateixa moneda: "tothom és adolescent fins que es demostra la contrària" (Òscar Rocabert). El somni -que és vaixell i àncora- no com a fuga sinó com a fe. Potser en forma de fill. Ser valent per ser útil en alguna cosa que valgui la pena. Ara penso en un poema de El sedàs (secció Moll) que ja conté (vegis la negreta aquí fixada) aquesta idea, diu: “I més que la pell de l’oceà,/ allò que amara endins./ I destriar-se a l’escull,/ etern aspirant a la comunió del plàncton.” I segueix: “A pleniluni/ frisada de potsers,/ l’aigua semblava riure…”. Una etapa doncs que es clou per defecte, pel propi pes de la gravetat vinguda en forma d'anys i panys. Alguns en diuen madurar, progressar. D'altres, estar acabat.

Les possibilitats, vindrien a ser una mica una mescla de pardalejar i gravetat, amb bona fe i cert sentit comú del tipus jo ja m'entenc. Allò de que la intenció és el que conta, sí però no, i furgar-hi. En un sentit diguem-ne filosòfico-poètico, allò que abraça el Què i el Com. En un sentit diguem-ne ètic: del dicho al hecho quedarse con el trecho. I la fe -o certa fe- en el llenguatge.

De la lírica al sarcasme: una fartanera de ni carn ni peix.
[La intenció del joc aquí és que només val si va acompanyat de cert foc.
(A tot èxit/fracàs li cal el seu context.)]

Una etapa doncs que es clou per defecte, pel propi pes de la gravetat vinguda en forma dels anys i la temptació d’un fracàs on, a mesura que el fracàs va a més, la temptació hi és menys . Les possibilitats, que seria una obra recopilada de tot això, una obra que acabaria amb un apunt que, de fet funcionaria com a frontissa, que, de fet, seria, encapçalament de la nova obra per venir: “un mal camí també és un camí” (Juan Ramón Ribeyro).

***


Una literatura de l’ambició que fos digne del seu nom (o que, com a mínim, no se n’avergonyís). Una literatura on el tractament de l’ambició funcionés a mode d'envàs receptor i pal·liatiu, i ajudés a viure a la ‘vida real’.  Una escriptura que permetés vessar-hi un estat de coses i així poder vessar-ne unes altres en el ‘món real’ basat en la solidaritat, en ajudar els altres. Una escriptura que es retroalimentaria de la ‘vida real’, és clar, prestant-se a ser abocador de tot el cinisme i la impotència que s’hi esdevé. Una vida en definitiva esquizoie per a un món esquizoide on l’escriptura sigués la constat que possibilita l’equació.