Puteta: un poema no és un
xurro. Un poema costa. Abans de la veu li cal una mirada i llavors, un cop la veu,
si és que la veu, tot recau en els detalls on, per exemple, el perquè sí resulta tan perillós
com el perquè no. Tot detalls. Per exemple: per entre la veu hi tremola el to, que
és el toc precís i necessari que converteix el poema en poesia. Ala que, tocant
de peus a terra, enfili l’alè... Com pots veure, puteta, això no és un poema
perquè un poema no és un xurro. Què més dir-te, puteta? De la palla a l’ull de
l’altre a la biga a l’ull propi m’hi va un “no ho sé”, com dient: mira’t al
mirall. Goita-hi el que mira i el que hi veu. El mirall permet dues opcions: la
claredat del desistir o picar pedra, deixar-ho estar i ocupar el lloc assignat
a la teva màscara a l’espera de qui sap què o picar i picar fins que del mirall
en quedi la paret i a la paret l’eco eco que et faci de mirall i picant i
picant l’esquerda t’acabi sent boca, branca o casa, depenent ja de la corda de
la teva veu. Puteta, si ni així, no pasis ànsia. Ets viu. I aprenent a lector
no és poca cosa. Ets viu i escrius així que no deus passar gana. Menja. Ets viu, i
et queda la música. Una bona cançó és un somni acomplert. De fet, es el somni
complint-se a si mateix. Puteta, el que et vull dir vindria a ser això. Fot
com vulguis o com puguis, però el to, la música. Puteta, tot es resumeix en el to, que és la música i aprendre a cuinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada