I quan va tenir els collons per suïcidar-se el fet en si li va fer entrar ganes de viure. Llàstima que fos massa tard, es deia. La corda, el devessall de saliva convertida la boca torta en un estany, el principi d'erecció. Tanmateix, l'adonar-se massa tard de l'assumpte esdevenia un motiu pel qual, era el ritornello de sa vida, el propi suïcidi tornava a prendre sentit i pertinença. L'oscil·lació de la corda, el mareig, les venes fremint a la cara color de fruita, amb la suor freda i calenta mesclant-se amb els pensaments tots avall vers l'embut del coll. Un cruixir. La branca que sembla que vulgui cedir. L'escriure. Com dient, envalentonadament el seu viure l'escriure per no haver de viure i etcètera: vull dir, sí, el seu suïcidi. I com?
***
Bala perduda i tanmateix disparada i arnada per alguna banda. Continuarà.
***
Passejo. L'aire no em venta. Ja tampoc li dic res. Però igualment la fem petar.
***
Diguem-ne:
La poesia, per parlar del món. La prosa, per parla amb el món.
Segons el dia, a l'inrevés.
***
"El crim és la ingenuitat" (D.F.Wallace)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada