Subjecte i art, i l'esquerda que és l'obra, la falla, la falla, la falla. Que és la crosta, ja ombra, de l'obra, que és pont. Pont que permet acarar-se al riu. Sense adonar-se el lector que la crosta és ell. Així s'estalvia la picor. Una mateixa ferida, que per l'escriptor es l'esquerda, que per el lector es crosta. I és just així, per l'així, allò que atorga al lector la fascinació i l'estranyesa. Un absolut d'allò grotesc, a fi que hi pugui sagnar per fils finíssims la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada