a)
Si són infinits els
mots pel silenci que contenen, caldria explicar-ho tot com el laberint s’esdevé
en aquell que s’hi extravia. Car allò que no puc ser em defineix: ensopegar amb les
cames, sortir per a poder tornar a entrar. A flor de món la pell és l’altre. Allò,
un no-res reubicant l’alteritat que pretén ser el patiment.
b)
La insuficiència em defineix
com els mots són infinits
pel silenci que contenen.
Així sóc pell
per la pell que és l'altre.
Un no-res a flor de món
hi reubrica: l'alteritat
que pretén ser el patiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada