Pregunto:

¿Des d’on cal efectuar una crítica de l’espectacle per tal de que aquesta sigui ‘eficaç’ i no acabi formant part del propi espectacle? Des del rovell de l’ou? Des dels marges? ¿I si el rovell de l’ou i els marges funcionen avui d’una manera invertida? I fins a quin punt li és permès avui a l'artista emprar les armes de l’enemic? ¿Es pot donar el cas que l’enemic ja hagi previst dita apropiació com qui afegeix uns metres a la tanca del ramat, ja ni tan sols per fer més ampli l’espai sinó per augmentar el ramat, talment un passa més en l'horitzó d’expectatives que expandeix i manté allò conquerit? I, si el mirall pot fer de mestre però també de bena als ulls, segons l'ús, ¿on cal buscar l'enemic? ¿Es pot jugar a les mitges tintes en aquest tipus de coses? ¿No és doblement pervers jugar a la cosa de "ep, posem-hi només la punteta no fos que ens defenestrin", mentre al final del joc brinden tots plegats a la sala Vip”, en tant que s'acaba legitimant allò que es critica? ¿I encara: existeix un motor del canvi o no hi ha més utopia que aquella que ocupa i desplega la història de la resistència coent-coent al llarg de les èpoques? Pregunto. I no sé si m'explico.