És caure al terra i veure clar,
de més a prop almenys,
allò que m'ha de fer alçar altre cop,
però com costa, ah, com costa
saber què fer-ne de la claror,
dir adéu, renunciar a la pols.
Miro aleshores una pedra i li pregunto:
“vesteixo la nuesa abraçant-la
o és justament això el que espera de mi el fred?”,
i miro amb gust la pedra com rep el món i es deixa fer,
ni pregunta ni respon, està allà i prou,
convida a parlar-hi, al ras, fa de tornaveu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada