Apropiacions degudes & Co

Publicar, ídem amb les cites, com qui buida el disc-dur. 

No estic lliure de pecat, però em quedo amb l’acte de reconèixer-ho. També amb les trampes que aquest suposat “reconèixer-ho” pot comportar. Aquí haig de reconèixer els propis límits dels quals e llenguatge en són víctima i botxí, diguem-ne. Cal doncs estar obert a l’imprevist. Viure! No tinc paraules, les busco. Fins i tot el títol aquí manllevat de Josep Domènech Ponsatí fa honor al seu nom. És a dir: tinc paraules però no un nom on reconèixer-m’hi. Potser no tinc paraules a fi de poder buscar-les, que en definitiva no és sinó una manera d’obtenir-les. I move/to keep things whole (STRAND dixit). Sona recurrent. Potser ho és. Exagero? Potser. 

Com deixa escrit Andreu vidal: “Tan prop de la mare/ quin cos gosarà morir?"

En tot cas, es la meva manera. 
-Mare!!! [Vegis els escalfadors de Masdéu]
Potser ni això. Potser només en tant que apropiació esperant que allò que un no pot deixar de ser aflori. Espero. Un mentrestant sostingut, la vida.
Citacionitis. Esculpir la cita. Esculpir-s'hi. Ser la forma vinguda en forma d'absència i la resta de grums i pedretes i pedrotes. I no voler escollir. Un no voler que és escarpa i martell.

I bé, és part de l'assumpte que en tot aquest conjunt de falles el mot deixi volar la seva polisèmia. S'hi clava i s'hi emplena. Dit en boca d'altri: "Es burla, i es burla de la seva burla cremant-la (Joan Fuster)". I allò d'en Cassases del D'equivocar-se així. I allò altre de Bartomeu Fiol "Clar i català: poeta per a emprenyar". Per exemple. N'hi ha més. 

Les paraules són en certa manera cristalls. Es claven però també s'emplenen. Però també representen l’Home, el que s’hi inscriu i el que hi és inscrit. La impotència, l’avorriment, el propi mirall de com es reacciona als fets. Heroi avui és ser persona, congruent, no oblidar l’humanisme. Les paraules, per paraula o omissió. Sovint han estat farcides de fum negre, envenenades. Amb conclusives idees sobre el viure. O el morir. O la necessitat de danys colaterals. Les paraules són l’eina. Dogmàtica enginyosa o recurrent.  Cal mostrar la falla. Blanchot deixa escrit: [...] la missió de recordar-nos obstinadament l’error, d’orientar-nos cap aquest espai on tot el que ens proposem, tot el que hem adquirit, tot el que nosaltres som, tot el que s’obre damunt la terra i el cel, retorna a allò insignificant, on el que s’aproxima és allò no-seriós i allò no-verdader, com si potser brotés allà la font de tota autenticitat. Potser sona pretensiós. No ho sé. Potser cal que així sia. La incertesa és un germà bessó que t’abraça fins a la seva pròpia contradicció.

Les paraules han vingut aquí a plantar un xic de gravetat, però..., ¿em puc fiar jo mateix del que diuen aquestes paraules? Escriure-ho ja implica reconèixer que les paraules es trepitgen unes a les altres. I és aquesta la mecànica a la que em refereixo. Em cal doncs captar el moviment que va i en ve. Es a dir: intentar-ho. És a dir: fracassar. Es a dir: l'etcètera com a fil a l'agulla.

En relació al sentit, sento la tirania de la intensa necessitat d’obtenir-lo i al mateix temps el diguem-ne pur voler-lo amb totes les forces. Per tant, cal referir-se a sentit en la seva doble accepció, la de nom i la de verb en participi emprat com a adjectiu.

I bé, si el sentit serveix més enllà d’ell mateix ja és una altra història. Per una banda, si m’és útil vol dir que l’he fet del meu tamany i no al revés. La qual cosa és inevitable. Per l’altra, anar a la contra és un mode d’afirmació i etcètera. A més a més, cal tenir en compte tot el tema de la cosificació i blablabla... M'adono que fujo marxant i fujo quedant-me, però. ¿I doncs? ¿Em fa tanta por lo sentimental com lo pedant potser perquè són nucli dur del vers d'on eixo dit? Però plantegem-ho a la manera de Canetti (p. 51): “Allò útil no seria tan perillós si no fos tan fiablement útil. Hauria de fallar molt sovint. Hauria de ser sempre imprevisible, como una cosa viva. Hauria de tornar-se contra nostra amb més freqüència i intensitat. Suportant-se en allò útil, els homes s’han erigit en déus, tot i que hagin de morir. El poder sobre allò útil els enganya sobre la seva ridícula debilitat. I en la seva presumpció es tornen cada vegada més febles. Allò útil prolifera, però els homes moren com mosques. Si allò útil fos més rarament útil, no hi hauria cap possibilitat de calcular amb exactitud quan serà realment útil i quan no ho serà.” Hauria de. Ai, las.

DAVID FOSTER WALLACE: "Si hi ha alguna cosa de què parlar es d’aquest estrany conflicte entre allò que la meva nòvia anomena «saba interior» –la part de nosaltres que plora sense reserves davant les coses– i la part que ha de viure en un món de persones brillants, fastiguejades y sofisticades y que vol de totes totes ser presa seriosament per tota aquesta gent." Hi ha més coses, es clar. Però aquesta és una de les importants. De fet, és important perquè les amalgama gairebé totes. L’esfera pública i la privada i la relació que les constitueix, la relació amb la hipocresia i la d’aquesta amb la ironia. Hi ha implícita, a mes, certa humilitat en el reconeixement de la pretenciositat que sovint s’enclota sota les grans idees. Cal lligar curt la vanitat que es porta a dins, i la millor manera que conec és alimentar-la d’en quan en quan. Les pulsions, ja se sap, tenen el mal costum de passar o reventar. La vanitat perse no és enemic. Però m’estic enrotllant.

Caldria fer parada i fonda també a la mandra a parlar de com el mercadeig i lo cutre van de la mà. Però és clar, quin rotllo tu. No ho puc evitar. Calla. Etcètera.

Al capdavall tot això és sobrer. Potser que torni als poemes, malgrat tot. Els poemes serveixen durant una estona, ni que sia la del temps de confegir-los. Potser d’aquí el tornar-hi. No en va, les beceroles son successives. Poemes, quina paraula. Però va, tornem-hi. Em poso música. Tu en certa manera també. Però jo em poso música i tu faràs el que voldràs o podràs. Tòtem ordre. Som un sol Hola i Adéu.