I
I s’arrenca la bena
dels ulls, el blau
a fer-se nit. I els ulls
seguint-la, lluents,
un poema:
el seu veure-hi clar,
constel·la el cel
de descosits.
II
I és quan dorms que eix
a passejar, com sal en platja eixuta, la mort
a la teva cara
–i en la meva
mirant-te
per l’ànima estupefacte
d’existir
com a mera consciència
de la mort
per l’onada de quan
baixa
romp
desperta
–damunt la baba erma del coixí.
III
I, aleshores, despertar-se
és assumir la carn
volent carn, i obtenir verb...
pel ser o no ser el dubte
agitar somnis: manufactura
la fractura, conta xais.
P.D.:
Cada matí, clar com l'absurd,
l'absurd de no voler existir
tan sols equiparable a l'absurd,
cada nit, de no voler marxar,
que altra cosa no pot, que no
hi ha altra manera de veure-ho clar,
aleshores, que no sia l’absurd
de viure’l, l’absurd i la vida... follem?
l'absurd de no voler existir
tan sols equiparable a l'absurd,
cada nit, de no voler marxar,
que altra cosa no pot, que no
hi ha altra manera de veure-ho clar,
aleshores, que no sia l’absurd
de viure’l, l’absurd i la vida... follem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada