25 de gen. 2018

Riu


S’aparta el poema perfecte
com un jonc vinclat als marges
per fer lloc als meus meandres.
Diu: tu ets l’aigua, jo el reflex.
No la vida que passa i ho carrega
al compte d’haver nascut
sinó el viure que la traspassa
passant a través d’ella i s’ho beu tot.
Diu: mira, perfecte és l’apartar-me
per fer-te lloc; tu, en canvi,
has decidit no presentar-te.
No has llegit el cartell, tot n'és ple:
consumició mínima obligatòria.