S’aparta el poema
perfecte
com un jonc vinclat
als marges
per fer lloc als
meus meandres.
Diu: tu ets l’aigua,
jo el reflex.
No la vida que
passa i ho carrega
al compte d’haver
nascut
sinó el viure que
la traspassa
passant a través
d’ella i s’ho beu tot.
Diu: mira, perfecte és l’apartar-me
per fer-te lloc; tu, en canvi,
has decidit no
presentar-te.
No has llegit el
cartell, tot n'és ple:
consumició mínima obligatòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada