Una imatge, una sensació... l'evocació per si sola no em serveix. No sé què fer-ne. Em cal girar-la vers ella mateixa, amb i per entre el llenguatge, evaginar-la, treure-hi el cap, fer-m'hi un racó, com qui intenta domar un cavall. Picar pedra, no per fer-ne una estàtua sinó un camí per on passar. Però és que fer l'estàtua no és fer camí? ¿Es que el camí per on passar no funciona com estàtua? En aquestes circumstàncies, ¿fins i tot un poema no reeixit serviria? ¿No seria això demanar-li massa a un poema?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada