L'arbre de la vida

Arrela l'ara com un llamp al cel.
De la finestra estant, mirant-m'ho,
espero el tro que ha de venir.
Espero. No sé qui sóc. Com viure.
Arrela i esbranca, l'ara dins l'ara.
Respiro. L'alè va entelant el vidre.
Sacso els dits com un parabrises,
esgratinyen el tel amb arabescs.
Respiro. M'hi reconec l'alè, els dits
nerviüts, totes les hores mortes
empudegades al finestral
per on vindrà la nit
com un espill inapel·lable
a dibuixar-me un rostre.

El silenci de cada dia és això
i pluja, molta pluja.