Uf

Si el caràcter és el destí em demano no deixar d'escriure. Vindria a ser com una mena de resistència. La vida, allò que passa entre el caràcter i el destí. De voler-ho dir tot només en pot quedar el gest. La falla, una trinxera. Te raó Dupin quan escriu allò de que l'horitzó ja no és una línia fluctuant sinó l'anell d'un cràter. Raó en el sentit de viure-la com un pensament insistent que et va maquinant el viure. Hi ha frases que no em puc treure del cap. El cap com un cràter. En termes generals, també val allò altre de Bartomeu Fiol de que, al capdavall, la mort és l'horitzó de tothom, tot i que en certa manera deixa de banda el viure. O potser en suspens. D'acord. Penso en termes de temps i expectativa, de caràcter dispers i de por (voler prendre tots els camins com una forma de mandra, temptació de fracàs). En si l'horitzó és una corda al coll que el temps estreny. En si l'horitzó com a corda al coll és por o mera constatació del món com una frontissa entre caràcter i destí. En si, com escrigué Ribeyro, un mal camí també és un mal camí. Les restes. Però les restes de què? De l'expectativa. I, tanmateix, és que no resulta l'expectativa causa i efecte? I encara: si l'expectativa és quelcom extern, implica dita externalitat necessàriament una reversibilitat? No seria ja una forma d'esperança, es a dir, d'expectativa? És quan no ho sé (un no saber que son les agulles del rellotge clavant-se't endins, donant-te l'hora) que em poso a escriure.