Divendres

Un cúmul de beceroles successives que ara passen a través meu, passen o rebenten. Haver de fer alguna cosa amb la vida, aprendre a manar. Posem per cas. Ser original, enginyós, tocar el cor de les coses. Però, sobretot, la tirania de rendibilitzar-ho. Profit. O tot plegat una excusa? És l'excusa una excusa de la culpa? Mandra? Por? No sé. Llegeixo. Projecto i llegeixo. Puc pensar en coses com els versos de Mark Strand: “Tots tenim raons/ per a moure’ns./ Jo em moc/ per deixar les coses intactes.”. La qual cosa em recordo (potser recordar sia exagerar: ho he sabut de fa ben poc) allò d’Aristòtil de que el lloc es prova pel fet del desplaçament (en tot cas: veure Copleston, Historia de la filosofía, I-276, el qual al seu torn cita la Física, 1, d’Aristòtil), fa més de 2300 anys. L’originalitat del vers recauria aleshores en l’apropiació que en fa el subjecte més que no pas en allò dit. És a dir: en l’apropiació palesa i autoconscient que és la que fa aparèixer el subjecte en el text. Apareixer ja no seria exacte, ja que la cosa, si se'm permet la gracieta escolàstica, és transcendent i immanent. Perquè el subjecte és el centre, sí, però cal afinar més: el subjecte és el centre a través d'una absència que li és constitutiva i que l'acaba determinant, per defecte. La relació entre lloc i moviment també val per a l'autoconsciència, és clar. Podem parlar en termes de desplegament de la subjectivitat a través del text que, altra vegada, tampoc és nou: pensem en Montaigne i ja fins Blanchot i etc., i, de fet, en tota la poesia diguem-ne moderna. I segur que l'assumpte requereix un anàlisi més precís on sortirien més coses. Bé. Aleshores, què aporta pròpiament el text? Una manera de dir-ho concreta i particular? Pot ser. Un apropiar-me'l el qual sento com a propi al mateix temps que sento una distància que actua com a figura d'autoritat? Pot ser. També un efecte mirall també propi d'un poema, o sia: ¿i què passa amb l’enfoc de la lectura on hi preval el “i què aporta el text”?. No ho sé. En termes absoluts, vull dir. Ni punyetera idea. Però, en canvi, sí sé que els versos (la seva gràcia expressiva i/o poètica, si se’m permet l’expressió tronada) se’m van quedar gravats i que això ve deu voler dir alguna cosa. Vull creure que sí. No es resoldrà l’entrellat sobre si la poesia és una forma de recordar o més aviat una manera de redescobrir el món per un mateix. Potser ni cal. Al capdavall, no es tracta d’això? 

Arribats en aquest punt, a mi em serveix per desempallegar-me una estona dels motius pels quals he començat a escriure tot incorporant-te’ls.