Dominical

Si hi ha 'Déu' deu ser allò que fa que jo sigui jo i que tu siguis tu, al mateix temps que fa que tu i jo siguem un en relació a l'altre en funció de dit precepte relacional que mescla unicitat i còpia, diguem-ne. Per descomptat, això ara i aquí com a cosa fàctica deriva en un acte de mera escriptura o desplegament escriptural. Però 'deriva' com una manera d'arribar, com si l'escriptura* en si ja esdevingués un argument, en el sentit de les argumentacions que poden ser considerades en si mateixes, ja no en una validesa limitada a si una premissa esdevé verdadera o falsa, sinó real, viva, és a dir, al marge del resultat. I al marge, també, de la tirania de l'instant, com, per exemple, es pot veure en el fet d'arribar a misses dites, el qual ja inclou per se el seu fet constitutiu: fer tard. Pensem-ho també a la manera de distinció entre Substància i Accident i en el canvi com a quelcom substancial. Escrigué Frederick Copleston en la seva lectura de Tomàs de Aquino, el qual al seu torn llegeix Aristòtil per adequar-se'l (Historia de la filosofía, Vol. I, II-266 i II-267): "cuando la vaca come hierba no sigue siendo lo que era en el campo, sino que se convierte en otra cosa por asimilación, mientras que, por otra parte, no deja simplemente de ser, sino que algo permanece a través del proceso del cambio", per afegir que "el análisis del cambio sustancial conduce a  la mente a discernir dos elementos, un elemento que es común a la hierba y a la carne en que la hierba se transforma, y otro elemento que confiere a ese algo su determinación, su carácter sustancial, haciendo de ello primero hierba y, más tarde, carne". És a dir: "Toda substancial materia está, así, compuesta de materia y forma". El subjecte pot deixar anar l'alè en la pròpia evaginació del poema vers ell mateix. A la manera en que es constitueix un alvèol. El propi eco com a 'veu pròpia'. Així, el llenguatge és matèria i forma. Aire i pulmó. Perquè un pulmó sense aire per respirar ni un individu que el respiri i en faci ús, perd la seva condició com a tal. Però també a l'inrevés. No en va, i si se'm permet el salt, escrigué Rilke (en traducció de Vinyoli): "Què faràs tu, Déu, quan jo mori?". Aleshores, bé podríem dir que la cosa no només evoca sinó que esdevé abocació, una mica a la manera del final del poema aquell de Robert Creeley: "Speech is a mouth". 

 

*En el sentit que l'escriptura genera una diguem-ne realitat doble: la del sentit que proposa i la del ritme amb la que és proposat/vehiculat dit sentit. Essent aquí on, jaient-hi, el subjecte com a frontissa pot per fi apamar la porta. A la manera d'un simulacre o d'una representació: hi ha la part representada i la representació com a part de la realitat, al marge d'allò que s'hi representi. En ambdós casos allò que canviaria és la finalitat: el simulacre pretén copsar una realitat potser futura (la qual cosa a nivell d'estudi de la nostra època com a simulacre, esdevindria una mera promesa, la pastanaga oscil·lant del pal); la representació, en canvi, pretén establir una realitat dins de la Realitat mitjançant la ficció. El simulacre, però, també és representació d'una ficció. Tota ficció necessita un desplegament que l'arrela a un lloc i espai concret. Es a dir: genera realitat com a representació o funció i també com a cosa representada. Es com escoltar algú parlar en una llengua molt estranya: hom i escolta el so representat però no allò que s'hi representa en ella. De la mateixa manera, si domines molt bé aquesta llengua, ja no hi podràs escoltar el so representat sinó els signes desplegant-s'hi. Un poema ha d'incloure les dues diguem-ne opcions. La qual cosa implica que Inconscient no equival a inconsciència, es a dir, a gratuïtat, sinó que el ritme del poema aconsegueix captar allò viu i singular del subjecte i posar-ho en relació crítica amb el signe que hi operen. El poema és una frontissa entre subjecte i individu (entès com a individu cossificat. Dit d'altra manera: la careta social però que hom també s'emporta a casa de deures), un trajecte amb començament i final en el subjecte. També, es clar, normalitzar i integrar dita teoria per oblidar-la (com, posem per cas, el pintor que després d'aprendre totes les tècniques es passa una dècada sense pintar i viatjant, per oblidar i al mateix temps integrar, per acabar la seva vida reclòs i no fent altra cosa que pintar) i evitar caure en el poema com a pamflet, que al capdavall seria la confirmació de no haver entès res. I fins el de escriure i escriure com si pogués esdevenir un autèntica via paral·lela a la vida, i l'escissió del subjecte el tren que hi passa, la qual cosa, tanmateix, em recorda que haig d'aprendre a parar.  Caldrà però, tornar a aquest text i, des de la relectura, recompondre'l per esmenar-hi les possibles incongruències o distraccions del moment i, amb sort, actualitzar-lo.