Vesprada.
Silenci. Un carrer de poble.
A
la vorera un vell jau en una cadira
davant
del que sembla ser casa seu,
sol.
No espera res, està allà i prou.
Veure la vida passar,
la que li queda, és ja la seva
manera de formar-ne part.
M’hi reconec
l’escriure.
Tantes vesprades
d’escriure perquè passi
veure passar
la cosa d’existir.
Passo.
Ens saludem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada