(Sevilla, Parc del Alamillo)
Al
parc, un paisatge d’ulls fitant el mòbil... L'ocàs del sol de cada dia gravat
en l'ocre de la fi dels dies de fulles massa tendres... Aquella vida ja rompuda i
encara per acabar de pagar... Al parc, el camí menys transitat condueix a l’autopista.
Ah, nature poetry: al capdavall la physis ho engloba tot. També aquell Jo que tot posant-se en crisi es referma. Que són aquests els evònims de la tanca del meu jardí.
Al parc, doncs, la remor d’autopista haurà de valdre com el mar de fons que voldria tenir. I haurà de valdre, al parc, un raig de sol o beure's una cervesa com a motius d’alegria. Que jo voldria ser -posem per cas- un Robert Frost o un Lluís Solà, però no pot ser. Que sóc aquest no poder-ho ser. Que és el pa que s’hi dóna. Que aquest és el nivell per on suren les hores, al parc, com un paisatge.
Al parc, doncs, la remor d’autopista haurà de valdre com el mar de fons que voldria tenir. I haurà de valdre, al parc, un raig de sol o beure's una cervesa com a motius d’alegria. Que jo voldria ser -posem per cas- un Robert Frost o un Lluís Solà, però no pot ser. Que sóc aquest no poder-ho ser. Que és el pa que s’hi dóna. Que aquest és el nivell per on suren les hores, al parc, com un paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada