Dominical. 'Van Gogh Alive the experience’

  

     Podria dir que Sevilla, Pabellón de Navegación de la Cartuja, quarts d’una del migdia. Pantalles i projeccions de Van Gogh, quadres i escrits, mobiliari de puffs i bancades, ombres de gent pel terra i de gent dreta i ombres d’algun nen corrent. Podria dir: Van Gogh, jornaler de la pinzellada, en ell  tot s’hi mou. La quietud hi trem. Que als quadres el fullam dels arbres semblen ocells a punt de vol. El traç del pinzell talment maons amb els que bastir el cel, desordenadament, maons que semblen un cel a punt de caure. De les estrelles que són finestrals que mostren l’interior d’una casa en flames. Que tot hi penja i hi regala, i que és així com se sosté. Com els llums de la ciutat reflectits al riu. Com el propi reflex en el pinzell de la mà que el sosté. Allò representat i allò que ho sosté. Allò intern i allò extern impregnat a la carn catedralícia del món que esdevé cada subjecte. La bellesa i lo terrible lligades per una via de doble sentit. Podria dir que tot hi penja i hi regala. Amb color d’horabaixa enllà. Una quietud que trem. Amb color d’epifania, fins el punt que tant Homes com infants s’hi reconeixen. Que cada pinzellada cus lo bell amb lo terrible. I que voldria un Van Gogh a casa o en un museu a prop d’on visc per mirar-lo cada dia i poder-hi veure tot això.

O podria dir: mirin, la part central de l’exposició consisteix en un video-muntatge titulat ‘Van Gogh Alive the experience’ i ve catalogat amb proclames com: ‘La exhibición multisensorial más vistada del mundo’, ‘la nueva manera de experimentar el arte’, ‘una experiencia que, al mismo tiempo, es divertida, educativa y está llena de encanto', o fins un ‘An unforgettable Multimedia Experience’. I bé, em sembla que allò que callen dites proclames és prou eloqüent. Si en Van Gogh la impotència esdevé l’experiència profunda de la seva època i de la condició d’Home, en general i en particular, trenat en la pintura com un matrimoni de cel i infern, ¿què fer-ne aleshores d’un espectacle que banalitza i cosifica dita experiència al mateix temps que, fent-ho, constata la impotència que ja anunciava el mateix Van Gogh i que, un cop més, fa bo el títol d’Artaud: Van Gogh, el suicidat per la societat? Ah, la ironia. Un cop més. 

No puc evitar especular sobre com pintaria Van Gogh avui (dono per fet que pintaria) l’angoixa de veure’s representat com una talentosa celebrity de la melangia i el turment. Si ho trobaria natural i potser respondria que, fet i fet, no ha una altra manera de fer-ho. Si l’èxit que no va tenir i del qual es lamentava li seria retornat com una plantofada en tota la cara que li confirmaria el fracàs major que, sospito, al capdavall sempre va sospitar. Em pregunto si s’entregaria avui potser a les possibilitats de la pintura conceptual, si es deixaria endur per un arravatament proper a un expressionisme abstracte. La llista de possibilitats és llarga. Sospito, però, que pintaria exactament el mateix. Alguns paisatges canviarien, es clar, però estic convençut que aconseguiria el mateix efecte. Aquell que cala fondo i que per això costa tant de descriure. Aquell calar fondo que va lligat ja per sempre a un estil que ha esdevingut ja una manera de veure i d’estar en el món i que, com no pot ser d'altra manera, interpel·la la nostra pròpia manera de veure i d'estar-hi. 

Personalment hi llegeixo quelcom així com: de la mateixa manera que una obra és un alè cristal·litzat només en aparença -i del qual, tanmateix, cal partir, picant pedra-, pretendre separar l'alè del seu cristall és no haver entès res.