Un simulacre que esdevé al seu pesar, al
seu pesar (o sia: no pas juganer, retòric o mistificador (almenys a priori, una altra cosa son les estratègies per sortir-se'n)). L’experiència diguem-ne real com a fracàs consensuat textualment. Allò que ens
queda, allò que som. Alguna cosa… Ja dubtar del dubte és calma aparent feta de
tremor, com la pròpia matèria (si fem cas a la ciència). Un cop més. Escriure…
No és que l’autor sigui conscient del simulacre en tant que representació d’un
paper en el teatre del món, sinó de constatar la impossibilitat de desllorigar-te de dit
paper. I el 'constatar'... que és la bena dels ulls i que quan te l’arrenques els ulls la segueixen.
El propi succés, és clar, forma part del simulacre. Si en poesia l’ofec ha
esdevingut el nou pati d’escola, dit 'simulacre al seu pesar' seria la consciència
del nen que s’asseu en un racó i mira com els altres juguen. El simulacre es la
realitat nostra vinguda en forma d’impotència. Per tant, si s’hi esdevé
desplegament interior (i cal que s’hi esdevingui) és gairebé per defecte. I amb
la il·lusió implícita de que, en tant que l’anomenem simulacre, hi ha d’haver
alguna cosa que no ho és. La pròpia paraula porta implícit quelcom extern a ell
o, per dir-ho aristotèlicament, una causa eficient que bé podria coincidir amb
la causa final (quelcom extern, alguna idea general de la societat més enllà de
la pròpia situació epocal (i, per tant, cambiable, puntual, girat el seu futur -com és habitual- vers la utopia) en la que es troba. Es a dir: qualsevol idea-força seria
vàlida: la historia, l’espectacle, el futurible humanisme, la reflexions sobre
la pròpia societat, tots els déus substitutius imaginables). Estaríem prop de certa
essencialització. En certa manera, convida a una nova metafísica, que bé podria
ser la de la bena dels ulls ara davant com una pastanaga que ens han/hem posat
davant. Tot fent bo allò tan pragmàtic de que l’hortizó, al capdavall, són les
cames.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada