L'aixafaguitarres

amb/per a J.T.C. 

Benvolguts: mai no n'hi ha per tant

amb el poema.  

L'expectativa amb què fracassa

forma part de l’encís

amb què el parany ens guanya i ens hi aboca.

Pot ser que pel camí arribi a dir alguna cosa,

el poema. Quasi sense voler. Brostant als marges.
Amb la putrefacció com a punt de partida.

Deixant clar que existir és incomparable,

això és: tot plantant-nos a dins el cuquet

de voler-ne escatir el motius. Que són també 

els motius pels quals mai no n'hi ha per tant

amb el poema, benvolguts. Que mai no edifica,

que és un aixafaguitarres, la música que se'n desprèn,
tota desolació, que exagera el jo per veure-hi clar

el lloc que ocupa la llibertat:  

el de poder-hi tornar, benvolguts, estimats. Una mica.