Dominical (Un apunt d'improvís, pensant en veu alta, sobra la relació realitat-virtualitat com a camí de doble direcció)

     De més jovenet m’imaginava la realitat virtual que se’ns deixava entreveure, en la manera com la ciencia-ficció (ara em ve al cap  un cas més recent, el de la pel·lícula Minority Report),  com quelcom a través del qual escapar de la realitat. Un opi més, diguem, vell com l’anar a peu. I bé, en certa manera, si pensem en els mòbils i les xarxes socials, ha estat així. Però no només. Hi ha també una realitat que no troba un expresar-se i que empra aquests mitjans per fer-ho, ja sigui per expresar una evasió com el fet que l’evasió esdevingui una forma de crida vers aquest espai que no troba per expresarse en el ‘món real’ on, per cert, cada cop més tot esdevé un simulacre que s’accepta submís i sense manera de que el subjecte vegi com trencar aquest espiral (és en certa manera, i permetim-se la simplificació, una espècie de literatura de masses). Aquest Gran Germà naíf, trendy, però Gran Germà, el qual ha après la lliçó corresponent en materia de màrketing i publicitat com a constructor de realitat (el feixisme en sap un niu, d’això). Passa doncs que si la realitat esdevé un simulacre (això és, real en tant que representació d’una paròdia on el poder perpetua el seu estatus) molts cops el simulacre ja previst, vull dir l’espai previst com a tal, això és, les xarxes socials, esdevenen espais de realitat lícits per a ser anomenats com a tals. Petites illes en vers una paròdia que vesteix la realitat (òhut, que potser sempre (o si més no de molt enllà) ha estat així: em refereixo a la instrumentalitzció conscient de tal cosa). Fins i tot es pot arribar, hiperbòlicament, en un món on tot és hiper-, mega i post-, al punt en que certes comunitats acabin pertanyent (o com a mínim sentint-se’n més partícipes) a una comunitat concreta dins les xarxes socials més que no pas allò que hi ha fora d’elles. Per descomptat, no cal oblidar la jerarquia de causalitats: és la realitat, diguem-ne qui imposa el simulacre, però per contra, potser el simulacre també pot esdevenir, girant la truita, una mena de resistència. Consti que estic parlant en veu alta, no tinc respostes sinó preguntes sobre coses que veig i que potser no acabo de capir o sintetitzar en la seva totalitat o amb l’avast que es mereixeria el tema. Dit això, potser arribarà el dia en què certes comunitats siguin impossibles en el món real i trobin una última empara en el terreny de lo simbòlic ien  intentar desenvolupar-lo en el terreny de lo virtual, en tant que, és sabut, lo simbòlic també acaba generant realitat (sóc conscient que l’ús del terme 'realitat' és complex i que ja només una definició una mica acurada dels seus usos i possibilitats ja s’escapa de la pretenció d’aquest text, tinguin la bondat de fer com que en aquest aspecte ja ens entenem). Veies doncs que no sigui aquest el futur, fins i tot, d’alguns pobles o conjunt de gent amb interessos comuns i, un dia no tant enllà, potser fins i tot acabem veient un estat ‘independent’ en una forma virtual. Serà quelcom ben trist, és clar, però  també un indicador de la mesura de la realitat en la que està circumscrita. Podria ser el cas de Catalunya. Fet i fet, hi ha molts individus que avui funcionen ja així, o en bona part. Qui sap si els historiadors del futur (ah, el ‘futur’) empraran més les eines virtuals de l’època que no pas les ‘reals’ per a desentranyar la realitat viva que va compondré una època com la nostra.