Somio que tinc un punt negre, una mena de granet o
imperfecció que d’alguna manera premo i estiro i la cosa segueix i estiro i
estiro i al final la cosa resulta ser una espècie de planta o arbust amb las
branques fines com un ramell, com aquells fils de llum la punta dels quals es
un punt de color, però de color punt
negre, una mena de verd-gris-marró, i resulta que aquesta mena de plantota verda sóc jo, allò que sóc,
i es com una mena de bestiola sinistra, molt meva a dins, que soc tota ella i
la distància d’aquell que ho contempla.
Tot
plegat em fa pensar en el poema El foll,
d’Andreu Vidal:
Un arbre
li creix dins el cor, lentament
travessa la seva pell morta, esqueixa, romp,
les seves branques s'enlairen
com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen
l'entranya lluminosa del migdia,
fins que la nit
esdevé perennal, eterna,
i els seus nervis encesos estrangulen l'univers.
li creix dins el cor, lentament
travessa la seva pell morta, esqueixa, romp,
les seves branques s'enlairen
com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen
l'entranya lluminosa del migdia,
fins que la nit
esdevé perennal, eterna,
i els seus nervis encesos estrangulen l'univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada