Sermó

   

¿I si Déu existeix com a frau

i és el frau l’enèsima manera que té de fer-se entendre,

de llegir-se a través nostre?

¿I si rau l’assumpte no tant en si Déu juga o no als daus

com el fet de si vénen trucats de sèrie i,

sobretot, amb qui juga?

Que gira el volant de la fortuna

però la carretera, ¿qui la posa?

I, en tot cas, els daus i llençar-los.

És a dir: sobretot, l'assumpte i escombrar cap a casa
sobretot l’assumpte de si 'fórem creats' 
per allò de que Déu no tenia ningú

amb qui jugar la partida (contant que siguem els jugadors 

i no el marc del taulell, per exemple)

i, és clar, perquè la cosa tingués cara i ulls (valgui la redundància)

algun cop bé havia de deixar-se guanyar;

decidí doncs de cara al joc deixar de ser omnipotent,

prémer un simple botó

i quedar-se ‘només’ amb la seva infinita puteria,

però passava que decidir deixar de ser omnipotent

és una forma d’omnipotència

així que a dir ver el joc ver consistia

en trobar-ne el botó

i en prémer-lo de tres maneres possibles:

perdre i perdre fins cansar-lo d’avorriment,

decidir no jugar o fer saltar la banca.

Que seria reeixir en el joc. Que és sempre un altre.
L'art d'escombrar cap a casa. 

Que som costelles ambulants de déu

cercant la seva costellada,

i el fet de no poder-ho saber del tot.

També les paraules que li atorguem.

Paraules com ara La temptació del fracàs,

o d’existir, o La invenció de la solitud, per exemple.

Parlem per parlar que la parla mou

i el moure’s fa sentit que a la parla es pren.

Parlem fruit d’una impotència original

i fou parlar plantar-la, prosperà, un arbre, un bosc i perdre’s-hi.

I així canviar de pantalla. Següent nivell.

I deu ser així que parlem tot cercant un fer-nos entendre
(el joc i el foca, la dansa i el dansaire!)

que ens permeti oblidar o no, segons escaigui,

tot prement un simple botó

tot cercant un cercatasques
(aquí, ara, ja no).