Un orfeu català

Amb Perejaume (allò que n'he llegit: Orbreda, Pagèsiques i, per altra banda, Els cims pensamenters i alguns texts solts) em passa, sempre que hi torno, que diviso una mena d’Orfeu amb carisma que m’entusiasma i, llavors, cavalco amb ell i em deixo portar com vent que pentina el prat i es fa sonar en el brancam del bosc que amara prò passa, llavors, que, a mesura que avanço, m’adono que m’hi manca alguna cosa; potser és l’Orfeu d’Eurídice, em dic, el d’aquella mirada (de la qual el Blanchot de L’espai literari en treu tant de suc). Aquella nit que s’obra i fa d’espill per enclotar l’altra Nit que, tanmateix, o potser justament per això, s'hi deixa pressentir. El moviment que s'hi desplega (Com si, dels astres orbitant talment capes d’una matrisuka còsmica, se’n captés el fregall musical, rítmic, d’una capa contra l’altra i un polsim d'estrelles que se'n desprèn). Per entendre'ns: es tracta d'una mirada que sí que em sembla que conté, en canvi, ni que sia en part, una obra com la de Lluís Solà. I valgui dir que, tanmateix, es tracta d'una mirada, l'altra, la de l'obra de Perejaume, que em convida i em tempta a tornar-hi, com si en llegir-lo es produís una inversió dels papers on jo esdevinc un Orfeu (ni que sia de tercera) i allò que planteja seva obra, la meva pròpia Eurídice. Potser ja es tracta d'això.

PD: Fóra interessant potser relligar aquest assumpte amb la lectura que fa Perejaume de Miró, que una proposta defensa el tacte per damunt de l'element visual (vegis, amb permís: aquí, i aquí) erigit, aquest, com el gran sentit triomfador de la nostra societat, una cultura eminentment visual on seguim menjant pels ulls, una mirada que oblitera altres mirades i, amb elles, tot un altre estat de coses. Es tracta d'una crítica ben pertinent, trobo. Que no renuncia plenament a allò visual, és clar, sinó a una imposició cognitiva que modela la nostra visió del món en i per la distància, des d'un centre aïllat (l'analogia amb el denominat 'subjecte modern' salta a la vista, i valgui la redundància), una visió que s'esdevé en nosaltres fins a nivells insospitats. Que de tant propera se'ns fa pell damunt la pell, i on el tacte muda a capa sediment durícia que cal furgar. La proposta plantejada radicaria en retornar el valor a allò tàctil, és a dir, a recuperar cert quefer relacional, de tu a tu (I, per tant, reconeixent l'altre com un igual, un lloc a partir del qual, si cal, també poder diferir). Allò tàctil com una certa forma de subversió. Caldria veure, tanmateix (no pas aquí i ara, és clar), fins on convergeixen i divergeixen unes mirades com la d'Orfeu i la contemporània. O si una s'esdevé i s'articula com a contrapunt de l'altra. Acostuma a passar que els malentesos s'esdevenen per un problema de nomenclatura. Caldria anar a la taula de debats despullant-se de les vestidures de la pròpia veritat i dipositar-la damunt de la taula per a ser discutida com cal. Hi ha una gran fraternitat en un acte així, trobo. Potser el problema avui dia de no poder descansar la mirada enlloc, no rau tant en la mirada amb la què pretendre capturar el món, inabastable, sinó en el tacte. Per ser més exactes; en la seva absència. Es tracta d'un moviment que no s'acaba, un gest que fóra una mica com allò de voler saber si quan hom palpa, posem per cas una taula, percep el tacte de la taula tocada pel dit o el tacte del dit deformat per la taula. Un moviment que, en no esgotar-se, acompanya. Un moviment que indica la pròpia posició que s'ocupa entre les coses, si es vol veure. Al capdavall, la nostra pell és l'altre.