Un molt breu apunt entre Daniel Faria i Thomas Bernhard

Escriu Daniel Faria a Explicació dels arbres i altres animals:

[...]

Enmig dels incendis

Estic una mica a l’interior d’allò que crema

Apagant-me a poc a poc i tenint set.

(p. 31)

¿Com he pogut oblidar el camí cap enfora?

(p. 33)

Veu en el vent que passa entre la pols

Edifici

Arbre en un altre poema

[...]

Injecto la llum

En tot allò que nombro.

(p. 37)

I escriu Thomas Bernhard a Sota el ferro dela lluna:

  

Darrere el bosc negre

cremo aquest foc de la meva ànima

en què flameja l’alè de les ciutats

i la merla de la por.

(p. 41)

Deixa’m sentir la veu que no troba cap eco en els arbres

i ressona a la vall entorn dels masos

sense consolar el gall oblidat o la mare destrossada.

(p.47)

I, encara, en algun lloc de Nou Salms/Inhora mortis:

No conec cap més camí que dugui enfora. 

Caldria pensar-hi més (és clar, treballar més el context que es perfila en el conjunt del/s llibre/s de cadascú, i entrar en les traduccions!), però resulta interessant, ni que sigui com a primer contacte comparatiu, veure com allò diguem-ne espiritual que en Faria esdevé una suspensió que opera com una mena de rés o invocació, en Bernhard s’articula com una manera de clavar-se al món, sense anestèsia, per mostrar-ne la part crua, devastada. Simplificant, podria dir-se que allà on un mira amunt l'altre mira avall. L'interessant, però, em sembla, és l'arbre que es trena, en forma de poema, a cavall de la cosa alta i de la  cosa baixa, diguem-ne, en com opera la trama relacional dels seus anells concèntrics, en com aquests anells concèntrics poden establir una lògica relacional i crítica en les diferents maneres de dir, acotant, en aquest cas a través de la relació en tensió entre dos casos concrets, la premissa aquella d'Aristòtil de que el ser es diu de moltes maneres.