(...)

 

Tan lent el pas dels dies,

tan ràpid el dels anys.

Duri el que duri el temps

de creure que és per sempre,

no para mai però

de demanar a la sang

de ser la seva tinta

encarnada, esculpida.

Paper i pols relligada,

fruita macada: cull-la

del préstec de la llum

que et clava al cor del món.

No l'estàtua sinó

l'ombra que s'hi projecta,

el temps que viu dels morts

que sents a dins romandre.

La seva nit damunt

la teva nit: l'estrella.