(...)

 

¿Busca, la veu dels morts,

d'alè en alè, la boca

que els inventi? ¿Així el nostre

eco en l'eternitat

que diu: no som el temps

però el temps és nosaltres?

Paraules i paraules.

 

Que lent el pas dels dies,

que ràpid el dels anys.

Dura el que dura el temps

de creure que és per sempre,

però no para mai

de demanar a la sang

de ser la seva tinta

encarnada, esculpida.

 

La seva absència: cull-la

del préstec de la llum

que et clava al cor del món.

No l'estàtua sinó

l'ombra que s'hi projecta,

el temps que viu dels morts

que sents a dins romandre.

 

Que tenen dues vides, 

una dins teu. Ja nit que és

dins el dia. No un cos

sinó un creixement: sang,

negre, que al cor recorda.

La seva nit damunt

la teva nit: l'estrella.