(...)

 

¿Troba la veu dels morts

d'alè en alè la boca

que els inventa? ¿Així el nostre

eco en l'eternitat

que diu: no som el temps

però el temps és nosaltres?

 

Tot paraules. ¿I tot

perquè la mort no tingui

l'última? ¿No una línia

de sang sinó de text?

 

¿Què dir però del temps

si tot és ara i res?

¿El goig de creure en l'ara

que ens venç i que ens acull?

 

Que lent el pas dels dies,

que ràpid el dels anys.

Dura el que dura el temps

de creure que és per sempre,

però no para mai

de demanar a la sang

de ser la seva tinta

encarnada, esculpida.

 

Dels morts: en queda en tu

plantada alguna cosa?

 

La seva absència: cull-la

del préstec de la llum

que et clava al cor del món.

No l'estàtua sinó

l'ombra que s'hi projecta,

el temps que viu dels morts

que sents a dins romandre.

 

Que tenen dues vides,

una dins teu. Ja nit que és

dins el dia. No un cos

sinó un creixement: sang,

negre, que al cor recorda.

La seva nit damunt

la teva nit: l'estrella.

 

Tot el que quedarà

per dir. Tantes respostes,

viure, en un sol per què.