¿Troba,
la veu dels morts,
d'alè
en alè, la boca
que
els inventa? ¿Així el nostre
eco
en l'eternitat
que
diu: no som el temps
però
el temps és nosaltres?
Paraules
i paraules.
¿Què
dir però del temps
si
tot és ara i res?
¿El
goig de creure en l'ara
que
ens venç i que ens acull?
¿Tot
un no-res de dubtes
i
dir-ne, no sense certa
vanitat,
metafísica?
Tot
paraules. ¿I tot
perquè
la mort no tingui
l'última?
¿No una línia
de
sang sinó de text?
Que
lent el pas dels dies,
que
ràpid el dels anys.
Dura
el que dura el temps
de
creure que és per sempre,
però
no para mai
de
demanar a la sang
de
ser la seva tinta
encarnada,
esculpida.
Del
mort: ¿en queda al viu
plantada
alguna cosa?
¿Perdura
en cada gest?
¿En
les coses mirades?
La
seva absència: cull-la
del
préstec de la llum
que
et clava al cor del món.
No
l'estàtua sinó
l'ombra
que s'hi projecta,
el
temps que viu dels morts
que
sents a dins romandre.
Que
tenen dues vides,
una
dins teu. Nit que és
dins
el dia. No un cos
sinó
un creixement: sang,
negre,
que al cor recorda.
La
seva nit damunt
la
teva nit: l'estrella.
Tot
el que quedarà
per
dir. Tantes respostes
per
a un mateix silenci.
De
veu en veu, el jo en
el
tu de la paraula.
Que
no tingui la mort
també
l'últim silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada