¿Troba,
la veu dels morts,
d'alè
en alè, la boca
que
els inventa? ¿Així el nostre
eco
en l'eternitat
que
diu: no som el temps
però
el temps és nosaltres?
Paraules
i paraules.
Que
lent el pas dels dies,
que
ràpid el dels anys.
Dura
el que dura el temps
de
creure que és per sempre,
però
no para mai
de
demanar a la sang
de
ser la seva tinta
encarnada,
esculpida.
Del
mort, ¿en queda al viu
alguna
cosa -enllà
de
ser ell mateix també
mortal
i irrepetible?
La
seva absència: cull-la
del
préstec de la llum
que
et clava al cor del món.
No
l'estàtua sinó
l'ombra
que s'hi projecta,
el
temps que viu dels morts
que
sents a dins romandre,
que
tenen dues vides,
una
dins teu. Nit que és
dins
el dia. No un cos
sinó
un creixement: sang,
negre,
que al cor recorda.
La
seva nit damunt
la
teva nit: l'estrella.
El
batec d'una absència,
vent
que bressola l'herba.
Tot
el que quedarà
per
dir. Tantes paraules
per
a un mateix silenci
espès,
que ocupa espai,
sentit,
fet de persones.
¿Aixi
ressona el jo en
el
tu de la paraula?
Així
la veu que busca
la
boca que l'inventi,
veu
ajustada al vent.
Que
no tingui la mort
també
l'últim silenci.
L'aire
que queda. Alena,
alena
i sigues tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada