M’endinso
al bosc com qui vol veure,
en
el rol líric d’expressió
de
les fulles respecte el vent
i
del vent respecte les fulles,
aquelles
coses que de tant
tremolar
gairebé existeixen.
En
el gest ‒tan antic, tan nou‒
de
tantes fulles que espurnegen:
bé
poden ser ales, em dic,
bé
deu mil ulls picant l’ullet,
qui
sap si un esperit que bufa
i
posa nom a tant silenci,
i
vincla els arbres per mostrar
la fusta amb què són fets. Al bosc,
potser
tan sols aquest pensar-hi
que
s’enfila de branca a branca
com
qui hi vol veure la seva ànima
que
roman penjada allí i prou,
sense
esperar res més, i em diu
que
ja és això, i que en faig prou,
que
ja va bé que expressi, el bosc
‒mig
de les fulles, mig del vent‒:
tantes
coses eternament
prenyades
del que no pot ser.
(Amb Andreu Vidal, Gabriel Ferrater, Josep Carner)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada