Un
cel esllavissat, el mar.
A
peu de platja, escumen núvols.
L'areny,
tot ell empetxinat d'estrelles.
I
pren de bell nou forma el cel
en
l’ombra mòbil dels ocells:
toca
el llebeig la seva partitura.
I
a l’horitzó, ferit talús,
sagna
el principi etern del goig:
l'eternitat té el cor robat pel temps.
(Amb Dylan Thomas i William Blake)
1 comentari:
Un poema serè i deliciós. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada