Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit fecundarà cap alba,
ara que et són sepulcre les parpelles
i els ulls, vessats a l'oceà de dins:
qui sap si restes ja, com tu volies,
per sempre en totes les coses mirades.
Jo només sé que escolto el gran parpell
del temps com baixa a cada instant i romp
a peu de platja en mil veus de ningú,
com si el mar retornés, amb cada onada,
l’horitzó de futurs perduts per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada