Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit no es farà més de dia,
ara que els ossos del teu sol són sal
dissolta en l'aigua sepulcral del mar:
¿restes per sempre en les coses mirades?
¿Així la llum del sol que encén la lluna?
¿Més com el seu reflex damunt el mar?
¿O, més aviat, el que ens iguala al llarg
dels segles és el fet de contemplar-la?
No diguis res: escolta el gran parpell
del temps com baixa a cada instant i romp
a peu de platja en mil veus de ningú,
com si el mar retornés, en cada instant,
l’horitzó de futurs perduts per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada