1. Si tanta llengua cabés a la maleta (l’habitació dels mals endreços)

Si tanta llengua em cabés a la maleta, si pogués triar com omplir les hores sorrenques d’un naufragi que baveja arribar a port, en una illa deserta m’hi emportaria la pau del cranc i berenaria mandra a la llum de les ombres agitades amb les nanses del gos autodidacte amb cos de pop que vessa iconograma, essent el meu imitador professional, i dormiria el canvi clar i assossegat allà on la imatge no fa mirall de veure’s el temps en blanc que taca perquè és mestria i destria que les dones i els llibres tan sols és un molt bon llibre però com que no pot ser podria imaginar, luxuriós, el viatge com trobant el nord de Rimbaud direcció ses illes vestit de tuneladora, com si el salobre amanís la canalla lluny de grècia i faria, doncs, cap a grècia agermanat amb la gràcia de la marxa enrere i tota l’olor de pinassa i cigala que sua, hostes de la pedra que vol ser estàtua, i passejaria la degradació natural dels objectes –i de les persones- a les jerarquies del sr. Tal H ocupat per la resistència a resistir-se al precipici del buit i la medusa i que, en veritat, és una preciosa cala mediterrània on els poemes de follia regalimen salabror de les esponges, el temps dels còdols i la pròpia mar que pertany a la sal malgrat l’escuma corrosiva del sabó que no sap si ve o si va, així que què? m’ompliria d’ous i em faria salmó per remuntar el riu amb els ulls tancats, fins arribar a Girona a on la imatge de la pedra i l’aigua és l’hort de marbre que fa mirall de veure’s i és clar, apropiacions degudes i cia, per tot seguit enfilar l’agulla cap al Monsteny, calçant la calç dels sediments des d’on baixa el torrental de l’arbre constant que m’acosta a casa i m’obra el pany amb claus oblidades de no voler recordar l’entrada que transcorre per entre tot d’envans, quadres, estores, rebosts i finestres on revocar la mel que m’embetuma el cos i així fins a parís, que sempre ens quedarà fins que s’acabi el joc però que mai s’acaba així que això, que naps i cols caminant fins a parís per entre el caminant i el mur d’es d’on l’entrebanc tal·la el taüt, des d’on plantar cara a la transparència impermeable del vidre, des d’on creix l’arbre que madura la maduresa del fruït del fruït, és a dir, tot un poema.

(de Ets i Uts)