Tan li fa l’embolcall (sigui el record el people like us dels Talking Heads, l’infinite sadness dels Smashning Pumpkings, l’I don’t know what it is de Rufus Wainwright, les spanish bombs dels Clash, la típica d’en Vivaldi que no recordo, les gymnopedies d’Eric Satie, el perfect day de Lou Reed, les Caramelles del poble, la rising sun dels The Animals, el Boy with de torn in his side dels Smiths, la pluja que es va assecar d’en Roger Mas, l’estrany de Mishima, la 14 d’un album dels Maroon Town que no recordo, el Sunken Waltz dels Calexico, l’along the way de Bad Religion, el tren de mitja nit dels Sau, l'I wanna Die de l'Adam Green, la 3 del “Non Al Denaro Non All'amore, Ne Al Ciel” de Morgan, algun techno trance d'un recopilatori noventero d'Eivissa del que tampoc recordo el nom, la cançó d'un K7 del superpop que ballava al menjador amb els meus germans cap allà el 85, el Lithium de Nirvana, La Paloma d’en Calamaro, Els The Beatles del meu pare, El espíritu de la navidad de Los Planetas, La Mataré de Loquillo, els grups monotemàtics dels 80, el Bitter Sweet Symphony dels The Verve, les Some Boots dels Karate, Cloud number nine d’en Bryan Adams, els Raiders on the Storm dels Doors, els somnis emboirats dels Sangtraït, l’Either/Or de l’Ellitoh Smith, l’Unleashed dels Ten foot Pole, o la Gloria de Van Morrisson ...):
Una bona cançó és un somni acomplert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada