Dos de dotze. Nit. A les entranyes d’un racó de rabal pro drogues. Ens espera un autoestopista galàctic que hi ha fet pana. Sanglota paraules per i a través dels descosits, ofegant el clam del seu propi silenci. Pinta cercles grumollats en relleu, oxímorons dissimulats amb més oxímorons, amb més mites, amb més problemes implorant solucions en raó de la desraó. Aquesta vegada la suor de la màscara aboga teofilosofies que vesteixin les mancances amb el fum del coneixement. No ho dic jo, ho diuen les etiquetes contracontraculturals que du com estigmes clavades a la solapa, ho diu la realitat d'avui. Ell parla, elocubra en primera persona del singular: la filosofia vol entendre la vida. Jo, per una vegada, callo: la poesia vol ser la vida mateixa. Ens separa la distància d’un mateix fracàs. El tercer company dóna per finalitzades les cerveses i la trobada. Sortim d’aquella església panteïsta i ens despedim a la cruïlla. Camí de casa, un silenci histriònic corre l’aire de la nit, arrossegant una fragilitat de carn i ossos, cadascú la seva.
2 comentaris:
El tercer company dona per finalitzada l’exposició egocentrista d’un bell amic perquè
s’està marejant de intentar seguir-li les idees vagues que se li escapen per la mandíbula nerviosa i el paladar anestesiat; com la gent que "viu intensament i mor jove. No com els cobards que passen dels 33".
Tenia ganes de presentar-te una bona persona, un bon amic, però només et vaig poder presentar la cara més fosca de l’artista.
Proposo una nova trobada;
De fet, em va semblar una persona interesant i bona com tot bon perdut. Ho dic de debò. Se li veia la passió arraconada a la pell viscuda. De fet, en l'escrit intentava no emetre judicis, sinó simplement exposar la trobada de manera suggestiva i en certa manera realista des del meu punt de vista.
Bueno, que si, quan vulguis, és clar.
Ja diràs
R
Publica un comentari a l'entrada