(La poesia no s’aprèn, la poesia es fa.

Aprenent a lector

(Tot llegint les petites doctrines de solitud, de Miguel Morey)

La poesia no s’aprèn, la poesia es fa. Penso que al què jo li dic poesia, d’altres li diuen filosofia, pensament, passió, amor, odi, perfums, matemàtiques… . La realitat és que escriure és sempre una manera de llegir, i la forma més humana és el cercle. Un rellotge, el cosmos, una sardina enllaunada. De nosaltres mateixos només en sabem la portada i la contraportada d’un llibre que es reinventa constantment. I cada hora és una pàgina en blanc on anar-s’en per la tangent. I mal que bé, la vida, la mort… Saber! No ens és possible res més! La poesia no s’aprèn, la poesia es fa. Cal que em compreneu, sou el meu exèrcit de possibilitats. Que cadascú repeteixi a la seva manera el mateix que el veí, de manera natural, com les flors, els formiguers, les cadenes de muntatge, el pa artesà… Tothom és pare d’alguna cosa i és el fill el que ho fa saber. La veritat em cansa però ella no, la veritat, per més que ho intento no es deixa emmarcar al front, a les parets de casa. Tot és i no és això però cal arribar a algun port, perfer camins per fer. S’ha de saber parar. S’ha de saber parar. S’ha de saber parar. La poesia no s’aprèn, la poesia es fa. La última paraula la té la pols.