Carrer Comte de Santa Maria, a la Barceloneta, assegut, amb la cèdul·la ja feta. Les façanes degradades fan olor a suavitzant de la roba neta que penja dels balcons. Una llum ja de primavera s’escola entre els edificis i amb el sol el cos comença a flairar talment una flor. A la vorera del davant uns moros escruten una bici aparcada. M’entren ganes de cases blanques i peixetada i vi blanc i bona companyia, ganes de vorejar tota Formetera amb veler. M'aixeco i em compro un supernegrito al super de torn. M’assec a una petita repisa de la platja. Apuro la galeta i xocolata del supernegrito. Divago. Ja falta menys per anar a París, em dic. A la platja, a mode de bodegó, molts de guiris i gent que no saps de què treballen, i brisa marina i surferos de banyera que s’ho passen pipa. Al fons a l’esquerra, em fixo en quatre o cinc edificis emblemàtics d'aquests que surten al joc del Tony Hawk Skaeteboarding, com si Barcelona fos la Califòrnia del mediterrani. Passo com deu minuts perdut en les onades abans no m'aixeco. Desfaig camí fins a casa i em disposo a fer estona abans d’anar a classe. Plego la roba. Obro una merlot criança del dos-mil cinc i omplo mitja copa de les petites. Em poso les cançons tel·lúriques del Roger Mas i engego l’ordinador, miro el correu, surfejo pels blocs... I fins aquí arribo.
Ara mateix, m’alegro que hi hagin tantes maneres de no saber què dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada