I, per damunt de tot, el desconsol

´

Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l’amor em crida)
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
G. VERGÉS

I. LA BOCA DEL LLOP

Des de dalt la pedra es contempla el poble,
és un dia de sol, de claredat diàfana,
d’olors silvestres després de la pluja,
sonen les campanes, els ocells canten,
de lluny se sent cridar els nens jugant
a futbol en un camp d’herba artificial
amb un fons de cementiri, alzines, xiprers,
torres elèctriques, traces d’avions, camps
arraulits pel Montseny, els cingles de Tavertet,
l’abocador on ha anat a parar la infància.

Des de dalt la pedra, al fons del pou
sense fons, en la distància de l’espadat
i l’airecel, com si l’esperança encara
d’alguna cosa que no arriba

d’alguna cosa que no arriba

(segueixo el traç
d’alguna cosa

desmembrant-se)

camí de l’úlcera

(com si).




II

Si no és que no hi ha res i la màscara tan sols llambreja a la superfície de les coses, amb la bella frivolitat del plàncton, sinó és que no hi ha res i l’eternitat d’uns ulls resulta ser només la fórmula brutal de veure les distàncies, si no és que no hi ha res no aconsegueixo entendre que el corall del fons marí no sigui sinó un naixement que ve a morir a la superfície, i mor tota l’aigua i els peixos i les mil llegües de viatges que ajudaven a inventar-nos, si és que no hi ha res, carcasses vestides de gucci, planxades segons les estacions del desdeny, si és que no hi ha res, el ressò d’unes botes furgant en la ferida, potser l’atzar d’un magnetisme bategant al cor de les coses, si és que no hi ha res, el desig de l’imant descansant en la còpula dels oposats (escolta-ho, escolta-ho, escolta-ho), si és que no hi ha res, potser ni tan sols això.




III. FÀBULA ESTÚPIDA

Partícules de vida que
cansades de fer món
s’agombolen
en un llogaret i manufacturen, per fi.

Partícules de vida que
cansades de fer llogaret
es desmembren
i manufacturen a fer món, i fi.




IV. PORNOGRAFIA DE L’ESPERIT

L’esguard
als ulls de l’altre,
una darrera mirada
on tot l’oceà tremola
per una llàgrima encesa...

... de mirada compartida
espurnejant de dolor, tots dos
en un de sol i perfecte
buit.

´

`

´

V

La llum zenital entra amb força per la finestra de la biblioteca, reflexa el blanc metàl·lic de l’estructura, el blanc plàstic de les parets, la pols colorejada de les coses. De tan diàfana, la textura de l’aire esdevé un paper en blanc on escriure el poema...

`